Vacances per conèixer altres autors de la mà dels nostres traductors

Autora: Carmen Amorós. Extracte de http://www.324.cat/noticia/1836312/ociicultura/Vacances-per-coneixer-altres-autors-de-la-ma-dels-nostres-autors

Els italians diuen que els traductors són traïdors però en aquesta entrega jo pretenc trencar una llança a favor dels nostres traductors, sovint autors ells mateixos, que al llarg dels anys ens han apropat als autors estrangers més representatius en la nostra llengua. Les vacances són un bon moment per recuperar antigues traduccions, i descobrir-ne de noves, per repassar els autors internacionals i fer-nos-els més nostres.

Crec que la traducció és una de les feines més difícils i més poc reconegudes dintre de les feines considerades intel·lectuals. Per ser un bon traductor cal, no només, conèixer la llengua d’origen i la de la traducció, sinó també les dues cultures i, molt especialment, la manera d’expressar-se i els girs de l’autor i la forma de mantenir el registre sense ser infidel ni a l’autor que tradueixen ni a la llengua a la qual fan la traducció.

No és fàcil. Andrea Camilleri, en una conversa amb el també autor i dramaturg Francesco Piccolo, publicada per Bromera, i traduïda a la varietat valenciana del català, darrera de la novel·la “La triple vida de Michele Sparacino”, explica que li va costar molt escriure fins que no es va adonar que el problema era que intentava escriure en italià quan, de fet, ell parlava en el dialecte sicilià. Se’n va adonar quan el seu pare va emmalaltir i ell es passava els vespres explicant-li històries: li sortien sense problemes i va decidir escriure com parlava.

Això, per força, ha d’haver suposat un gran problema per Anna Casassas i Pau Vidal, els dos traductors que habitualment tradueixen l’autor al català. Reconec que un cop trobat el registre just, la resta de la feina ha d’haver estat més fàcil però els inicis, els moments aquells en que cal decidir com traduir al català un gir d’un sicilià que aquí no s’usa ha d’haver estat tota una feina de consens amb un mateix.

Pau Vidal s’ha involucrat tant amb Camilleri que en la seva novel·la “Aigua Bruta” (que no he llegit encara) va fer un homenatge a l’autor sicilià anomenat el protagonista, un jove lingüista que es converteix en detectiu, Miquel Camiller, com Camilleri havia fet abans amb Manuel Vázquez Montalbán, anomenat el seu comissari Salvo Montalbano.

En una ocasió un editor em va explicar que Umberto Eco és tan precís i minuciós escrivint que conjuntament a la seva obra lliura a l’editorial un quadern amb anotacions sobre com s’han de traduir diferents conceptes a diferents llengües i que, fins i tot, adorna aquestes notes amb dibuixos quan creu que aquests poden facilitar la comprensió del traductor. I que mai autoritza una traducció sense haver-la revisat personalment.

Catalunya té bons traductors, com té bons dobladors de cinema, televisió i ràdio. Com a llengua amenaçada per la proximitat d’una molt més forta i per la influència anglosaxona, el català sempre ha estat una llengua que ha rebut traduccions d’altres llengües en un intent de preservar i dignificar la nostra.